abuso de poder
acoso moral
a.psicológico
a.laboral
amilanar
caterva
chinchar
chivo expiatorio
hostigar
intimidación
luz de gas
machacar
mal de ojo
matonismo
ningunear
putear
tener manía
abús de poder
acaçament
assetjament
a.moral
a.psicològic
a.laboral
catèrvola
empaitar
encalçament
bescantar
boc emissari
fustigar
bossing
bullying
mobbing
emotional abuse
harassment
mistreatment
stalking
whistleblowing
abus de pouvoir
harcèlement
h.au travail
h. moral
h. psychologique
harassement
bizutage
tête de turc
Pesten
Pesterijen
Intimidatie
Vijandig gedrag Psychoterreur
Vernederen
Negeren
Isoleren
Sociale uitsluiting
MOBBING.NU
inicio | general | organizaciones | bibliografía | legislación | debates | foros.nu
Noticias de Mobbing OPINION | archivo de noticias | campañas | libro de visitas | escríbanos | ayuda
La síndrome de l'assetjament institucional.
Diario Médico 18.07.00
José Luis González de Rivera y Revuelta.
Doctor en Medicina. Especialista en Psiquiatría y en Medicina Interna. Catedrático de Psiquiatría y Psicología Médica. Fellow, Royal College of Physicians of Canada. Fellow, American Academy of Psychoanalysis, N.York. Fellow, International College of Psychosomatic Medicine. Fellow, Col. Internationale NeuroPsychoPharmac. (CINP) Presidente, Asociación Española de Psicoterapia. Board Member, European Association for Psychotherapy. Director de l'Instituto de Psicoterapia e Investigación Psicosomática de Madrid.
Biografia del Dr González de Rivera y Revuelta.correo-e : psy@terra.es
Un recent terme, assetjament grupal o mobbing, està començant a generar, en la pràctica clínica, una síndrome de trets molt definits. Els candidats o individus de risc presenten quadres clínics que, si no són abordats, poden derivar en severes complicacions.
El concepte d'assetjament grupal o mobbing fou introduït en les ciències socials per l'etòleg Konrad Lorenz, com extrapolació de les observacions en diverses espècies d'animals en llibertat. En el seu significat més simple, hom anomena mobbing l'atac d'una coalició de membres febles d'una mateixa espècies contra un individu més fort. Actualment, hom l'aplica a situacions grupals en les quals un subjecte és sotmés a persecució, greuge o pressió psicològica per un o diversos membres del grup al qual pertany, amb la complicitat o aquiescència de la resta.
En realitat, el fenomen, tot i que minsament estudiat, és conegut d'ençà fa força temps com síndrome del boc emissari i síndrome del rebuig de cos estrany. Schuster (1996) considera que l'assetjament institucional és una de les experiències més devastadores que pot patir un ésser humà en situacions socials ordinàries. El defineix com "ésser objecte d'agressió pels membres del propi grup social", i el distingeix de dues situacions properes: el rebuig social, en el qual l'individu pot ésser exclòs pels seus iguals de contactes i interaccions, però no pas perseguit, i la desatenció, en la qual l'individu és, simplement, ignorat.
La seva ocurrència ha estat descrita en institucions altament reglamentades i homogènies, com ara escoles, forces armades i presons, així com en institucions conservadores, en les quals hi ha poca tolerància a la diversitat, i forts vincles i identitats compartides entre llurs membres.
La presentació d'assetjament psicològic és més probable en organitzacions relativament tancades, la cultura interna de les quals considera el poder i el control com valors prioritaris sobre la productivitat i l'eficàcia. És per això que, dins l'àmbit laboral, sembla donar-se amb més freqüència en universitats, hospitals i ONG, tot i que cap entitat, pública o privada, sembla trobar-se'n fora de perill. Quant als individus amb risc, diversos estudis independents, com ara els de Leyman, Schuster i Adams, coincideixen a descriure en ells trets comuns, els quals poden ésser resumits en els dos següents: són diferents, en aspecte, conducta, valors i actituds, envers el grup general.
A més a més, llur mera presència provoca un qüestionament implícit sobre els símbols, trets i valors que donen homogeneïtat al grup.
Grups pressionats
Si apliquem aquests dos criteris, podem classificar els subjectes amb risc de patir mobbing en tres grans grups: els envejables, persones brillants i atractives, però considerades perilloses o competitives pels líders implícits del grup, els quals se senten qüestionats per llur mera presència; els vulnerables, individus amb alguna peculiaritat o defecte, o, simplement, depressius, necessitats d'afecte i aprovació, que donen la impressió d'ésser inofensius i indefensos; per últim, els amenaçants, actius, eficaços i treballadors, els quals posen en evidència allò establert i pretenen d'imposar-hi reformes o d'implantar-hi una nova cultura.
El quadre clínic revesteix dues formes principals: la depressiva i la d'estrès-ansietat. En el seu vessant patoplàstic depressiu, la clínica és molt semblant a la de la síndrome de desgast professional o burn-out, tot i que amb més dubtes sobre l'autoidentitat, i amb tendència a la idealització de les mateixes estructures o persones responsables de la persecució.
Cal recordar que la síndrome d'estrès professional o burn-out es caracteritza per la sensació d'ésser desbordat, amb esgotament de la capacitat adaptativa. Els símptomes principals del burn-out s'agrupen en tres categories: cansament emocional, el qual es tradueix en esgotament físic i psíquic, abatiment, sentiments d'impotència i desesperança, desenvolupament d'un autoconcepte negatiu i actituds negatives envers la feina i la vida en general; evitació i aïllament, traduït en la conducta a través de l'absentisme laboral, absència a reunions, resistència a a enfrontar-se amb persones o a atendre el públic, o en l'actitud emocional, la qual esdevé freda, distant i despectiva; i sentiment complex d'inadequació personal i professional, amb deteriorament progressiu de la capacitat laboral i pèrdua de tot sentiment de gratificació personal en la feina.
Aquest tercer element acostuma a presentar-s'hi de forma directa, tot i que pot manifestar-s'hi també de forma paradoxal, tot encobrint-se amb una actitud aparent d'entusiasme i hiperdedicació.
Clínica i repercussió familiar
La segona presentació clínica, la d'estrès-ansietat, revisteix trets comuns amb el trastorn d'estrès postraumàtic, amb intrusions obsessives i somnis repetitius relacionats amb la situació d'assetjament, hiperactivitat simpàtica, irritabilitat i desenvolupament progressiu de conductes d'evitació. La repercussió familiar de la síndrome pot ésser important, amb augment de la tensió entre els cònjuges i més gran morbiditat general tant en ells com en llurs fills.
Des del punt de vista laboral, és acompanyat sovint d'absentisme, baixes perllongades i canvis bruscos d'entorn laboral. El suïcidi és una complicació greu, sobre la qual han cridat recentment l'atenció López García Silva i Camps del Saz. El risc és particularment sever en professionals qualificats que deriven importants gratificacions de llur feina. Leyman assenyala que l'elecció del lloc de treball com a escena de l'acte suïcida pot ésser interpretada com un darrer intent de rebel·lia o com una acusació pòstuma. Un dels trets més cridaners de la síndrome, en totes les seves formes, és la dificultat de la víctima a entendre el que li està passant i organitzar-hi conceptualment la defensa.
En termes vulgars, en diríem que "no s'ho pot creure". Aquest factor cognitiu és un dels més grans obstacles per a la identificació, tractament i prevenció de la síndrome. De fet, la majoria d'estudis sobre estrès professional l'obvien completament, i posen tota l'èmfasi en el propi subjecte més que no pas en la correcció dels condicionaments patògens de l'entorn. Des del punt de vista psicosocial, dos elements més són necessaris per a completar les circumstàncies en què es desenvolupa la síndrome.
D'antuvi, la presència d'una persona que assumeixi el paper de perseguidor principal, investida de prou autoritat o carisma com per a mobilitzar les dinàmiques grupals d'assetjament. La seva personalitat presenta una peculiar combinació de trets narcisistes i paranoides, els quals li permeten d'autoconvèncer-se de la raó i justícia de la seva activitat destructiva. Hirigoyen considera que es tracta d'una forma asexual de perversió, Field la classifica com una modalitat de sociopatia agressiva, i González de Rivera la descriu com "mediocritat inoperant activa"; un trastorn de la personalitat caracteritzat per l'exacerbació de tendències repetitives i imitatives, apropiació dels signes externs de la creativitat i el mèrit, ànsia de notorietat que pot arribar fins a la impostura, i, sobretot, intensa enveja envers l'excel·lència aliena, la qual procura de destruir per tots els mitjans al seu abast.
Les maniobres principals que fa servir el mediocre inoperant actiu per a l'assetjament psicològic de la seva víctima són les següents:
a) Sotmetre-la a acusacions o insinuacions malèvoles, sense permetre-li de defensar-se o d'expressar-se.
b) Aïllar-la dels companys, privar-la d'informació; interrompre'n o bloquejar-ne les línies de comunicació.
c) Desconsiderar-ne i invalidar-ne la feina, distorsionar-ne o tergiversar-ne les activitats i comentaris, atribuir-li motivacions espúries o vergonyants.
d) Desacreditar-ne el rendiment, dificultar-ne l'exercici de les funcions, ocultar-ne les fites i èxits, exagerar-ne i difondre'n, fora de context, totes les errades, tant reals com aparents.
e) Comprometre'n la salut, física i psíquica, mitjançant una constant pressió estressant, la qual n'afavoreix les alteracions depressives, psicosomàtiques i els actes de fugida, que poden arribar fins a la renúncia brusca al lloc de treball o al suïcidi.
El segon aspecte està relacionat amb la col·laboració i permissivitat amb la resta del personal de l'organització. La persecució psicològica es desenvolupa enmig d'un sorprenent silenci i inhibició dels observadors, els quals, tot i que conscients de l'abús i injustícia de la situació, s'abstenen d'intervenir-hi, adés per complicitat implícita amb el pla d'eliminació de l'assetjat, adés per evitar esdevenir ells mateixos objecte de represàlia.
No és del tot infreqüent que individus ambiciosos de minsa vàlua professional aprofitin conscientment la situació, la qual els afavoreix en tant que entorpeix o elimina un competidor més qualificat.
Sistemes de salut
Tim Field, el qual ha estudiat extensament el mobbing (que ell anomena bullying) a Anglaterra, considera que els metges i infermeres del sistema britànic de salut (NHS) corren greus riscos de patir assetjament institucional, la qual cosa, d'altra banda, és freqüent en els sistemes de salut en general.
Partint de la classificació dels éssers humans, quant a llur actitud de servei, en empàtics i controladors, Field estableix el següent raonament explicatiu:
Els trets empàtics de personalitat, com ara la sensibilitat, comprensió del patiment aliè i interès pel desenvolupament i benestar dels altres, predominen entre els metges assistencials, atès que, entre d'altres raons, són un determinant natural de llur elecció professional.
Els controladors predominen entre els buròcrates i personal directiu, atès que aquests trets porten, naturalment, a evitar la relació amb el malalt, i a dedicar-se a la gestió, control i optimització de recursos.
En aquestes condicions, la relació de gestió, control i optimització pot fàcilment pervertir-se cap a conductes d'assetjament, en la mesura en què els buròcrates directius cossifiquen la relació metge-malalt, i poden interpretar algunes activitats empàtiques dels metges assistencials com un repte o amenaça contra llur poder institucional.
Traducció: Javier Olano
inicio | general | organizaciones | bibliografía | legislación | debates | foros.nu
últimas noticias | archivo | campañas | libro de visitas | escríbanos | ayuda | Webmaster
disclaimer | descargo de responsabilidad | déni de responsabilité
envíe esta página | envii aquesta pàgina | envoyez cette page | tell a friend
06.03.2003
